Una famosa dita xinesa diu: si vols canviar el món, dona abans un passeig al voltant de ca teva. Aquesta era un poc la idea que me rondava el cap mentre dissenyava l’experiment que veurem avui aquí. Tenim una realitat tan propera que trepitgem a diari de manera tan rutinària i automàtica que dificulta en moltes ocasions apreciar detalls amb profunditat.
El lloc escollit per executar-ho fou el Col·legi Públic el Vivero, el qual està realitzant una tasca molt interessant al meu parer en aquest sentit, de reflexió amb els alumnes sobre la seva realitat més propera, això és el barri que envolta l’escola. El centre va accedir a fer una activitat.
En aquesta escola havíen treballat el nom dels seus carrers i els aprofitaren per realitzar diverses activitats, coma ara, aprendre qui eren i perquè eren allà. I mentre feien això, no perderen oportunitat per posar-se les ulleres de la igualtat i analitzar amb una perspectiva de gènere els carrers. I així, és com sen adonaren que cap carrer tenia nom de dona.
Vet ací que tots els carrers són músics coneguts, però entre ells no figura cap dona. I mira per on, casualitats de la vida, que en aquesta mateixa barriada tan musical envoltada de tants mestres, visqué una gran compositora desconeguda per pràcticament tothom, fins i tot per a molts veïns de la barriada. Estem parlant de na Rosa Mestre, que gràcies a la gran tasca de recerca de Joan Ciria i diverses activitats realitzades per l’Associació Es Molí hem pogut conèixer un poquet millor, la seva vida i obra que va tenir molta transcendència.
Esmentar també que l’escola com a part d’aquesta activitat va demanar formalment a l’Ajuntament que el nom d’aquesta gran compositora sigui col·locat en un lloc que ben merescut té entre els gran mestres que donen nom als carrers del Vivero.
Després d’aquesta introducció ve l’activitat que els vaig proposar al centre educatiu i que us pas a descriure.
Es tractava bàsicament de dos reptes: primer dibuixar el barri i després la segona tasca mirar de posar música als carrers, per tal de cercar una banda sonora pel barri.
Dins els principis rectors de MiniPolítica es troba el de la investigació-acció. Experimentar part de la vida humana, és tal vegada la part més fonamental de la ciència i sense cap dubte és una part imprescindible en l’educació dels infants. L’escola no va mostrar cap emperò i es va decidir a fer aquest repte.
En aquesta primera entrada analitzarem els dibuixos dels infants i deixarem la part musical per una segona volta.
El dibuix és una forma natural, potser la més fonamental de l’expressió humana, i pot utilitzar-se per explorar conceptes i experiències. De fet, s’ha demostrat que, mitjançant el dibuix, els infants poden comprendre i expressar conceptes difícils i emocions que no poden expressar amb paraules.
Han participat en l’experiment alumnes de 2on, 3r, 4t, 5è i 6è.
Són molts dibuixos, tots i cadascun d’ells molt interessants. Lògicament la tècnica i la qualitat dels detalls és més acurada en els de 6è, però no es tracta d’això de mirar la traça (a part, no tenc coneixements per opinar sobre la qualitat tècnica d’un dibuix) el que volia mirar era el marc i el fons del que m’arriba de cada dibuix.
Per començar, hi va haver una cosa que me va cridar molt l’atenció:
I és que els més petits utilitzaren molt més color per dibuixar el barri, a mesura que canviava de curs cap un de superior, molts més detalls però menys colorits.
Aquí teniu una selecció:
Realment la barriada no és molt acolorida. Això ho sabíem ja, no estem a l’Havana ni a l’illa de Burano… El nostre pantone predominant és molt clàssic, per dir-ho d’alguna manera políticament correcte i no dir avorrit. Però si parlem de dibuix i colors, consider és molt fàcil veure a quasi qualsevol carrer, diferents taques que sobresurten com ara els verds característics de les persianes mallorquines o el vermell fosc de les teules de tantes plantes baixes que es troben en aquesta barriada. Aquest fet m’ha sorprès.
Després hi ha un color que m’ha costat molt trobar, és el mateix de les persianes, absent en la resta de les seves múltiples tonalitats. Això també m’ha impactat, la manca de vegetació i de color verd en els dibuixos. Si que és cert que al Vivero hi ha arbres, però es veu no són tot lo verds que un imagina per a que siguin tenguts en compte en la mirada dels infants. M’ha costat molt trobar un dibuix d’un carrer on s’hagin dibuixat arbres i, a continuació us el posaré perquè diu moltes altres coses.
Qui predomina aquí, qui es troba al centre? Ho veieu no? És el rei de la ciutat: el cotxe!
És el que veuen en entrar i sortir cada dia els infants quan van a l’escola. Un guàrdia dirigeix com pot l’hora punta on els cotxes es col·loquen damunt les voravies o pràcticament entren dins l’escola per deixar els infants “sanos i salvos”. A jo personalment crec que sense el guàrdia hi hauria algun infant que no arribaria tan “a salvo”.
No és només en aquesta escola, sinó a la gran majoria per no dir totes. Les entrades i sortides són moments molt concentrats, intensos, amb un considerable estrès que lògicament pateixen també els infants. Una altra entrada a l’escola és possible! I aquest tema ben bé mereixeria una entrada epecífica a MiniPolítica, que tal vegada un dia dedicaré.
Sigui com sigui el que pinten els infants és la percepció del seu entorn, això és la realitat. I per tant és una pena que a l’escola no disposin de més zones verdes al voltant, ja que de bon segur haurien llevat protagonisme a negre de l’asfalt.
Sobre la circulació, una cosa positiva que s’ha introduït fa poc més d’un any és la zona 30 ara ja a tota la ciutat, però algun gran observador ho ha recollit també en el seu dibuix.
La perspectiva, la mirada del infant és poderosa, no és per començar de la mateixa alçada que la nostra i si us fitxeu en les proporcions no només del cotxe sinó també de les reixes que envolten la seva escola és brutal. Hi ha una certa tendència de sobreprotecció on ens passàrem 3 pobles i es construïren espais dedicats als infants com ara també els parcs infantils pràcticament tancats com si d’un recinte penitenciari es tractés.
Jo ara faig memòria i també record el pati de la meva escola amb unes reixes altíssimes, això ens deia que era impossible escapar i l’únic consol era que al manco la pilota tampoc ho podria fer.
Hi ha mil alternatives de coses que es poden fer i costen poc relativament. En canvi els retons són molt positius i poden millorar molt els espais públics dedicats a infants. Un exemple és decorar les parets del pati i fins i tot el voltant de les escoles, tallar carrers puntualment per fer una entrada més relaxada i fer que aquest fet més agradable i divertit per voler anar-hi amb més ganes cada dia. Felicitar en aquest sentit al Col·legi públic Es Vivero que fa molt poquet va pintar tota la façana exterior amb un mural ben colorit. Aquest és el camí.
Podríem seguir analitzant i observant detalls dels dibuixos. Cada paper que tenc a les mans és tot una enquesta sociològica amb l’opinió indirecta dels infants de com perceben els carrers, l’escola i la Ciutat. Com ens indica la Carta de Drets dels Menors hauríem de demanar més la seva opinió. Qué de lliçons podem extreure si ho fèssim més!
Per la meva part, de la curiositat social, aquest experiment de dibuixar el carrer ha sigut positiva. Crec que la millor manera de fer uns espais públics millors, una ciutat millor, és dissenyant-la de tal manera que la poguem gaudir tots i totes i no quedi ningú fora.