Si la política cotitzés en borsa i jo fos un trader d’aquests que domina el begoci, em presentaria a unes eleccions el dia de demà amb una única proposta, una molt clara i directa: invertir tots els diners del meu Ajuntament, de la meva Comunitat o de el meu país en un únic valor. Un amb escàs risc de pèrdua i si en canvi amb elevadíssimes probabilitats de maximitzar beneficis i retorns. Ho invertiria tot en educació.
Guanyaríem molt i en molts aspectes, com en frenar desigualtats, reduir pobresa, guanyaríem en creixement econòmic, en ètica, en inclusivitat, en convivència, en generar noves oportunitats … En un caramull de aspectes.
I en aquests temps estranys de co-vida al tancar-se les escoles m’ha vingut al cap un refrany africà que diu això que per educar un infant fa falta tota la tribu. Aquest seria el model ideal però la veritat és que ho veig molt molt allunyat en la nostra societat real.
Alguna cosa falla si el pes de l’educació continua recaient en gran mesura sobre les escoles i aquestes en tancar amb el confinament, han posat de manifest altres disfuncions importants en l’àmbit social i laboral. Parlem de problemes estructurals i endèmics dels que no estan en l’agenda política ni dels que s’ha parlat molt durant aquesta crisi, la conciliació. Un tema clau, l’espina dorsal per fer viable la missió encomanada a la tribu, és a dir, a nosaltres mateixos de portar de la millor manera possible l’enorme responsabilitat dels pares per educar els nostres fills.
Exigeixo molt a el sistema educatiu. De fet crec que l’educació ho és tot, i en els orígens d’aquest projecte de MiniPolítica meu pedagog de capçalera va ser Dewey, al·lucinava amb qualsevol fragment que d’ell llegia. Avui em reafirmo en els seus postulats i crec sincerament que en un col·legi no entren infants i surten metges, bombers, lampistes o el que sigui. Entren persones, entren infants i surten ciutadans. I és aquí on crec que a l’escola hem de atorgar-li una part molt important de la tasca compartida d’educar però no demanar-li i esperar que corregeixi mancances socials i laborals que urgeixen de canvis i reinvenció tan importants com s’esperen ara mateix de el sistema educatiu per fer possible continuar amb la seva normalitat un cop arribada la nova normalitat. Em sona tot això allò de canviar tot perquè res no canviï.
Mentre a França, Alemanya, Noruega, Suècia o Dinamarca els infants ja han pogut tornar a les seves classes, a Espanya com a Itàlia ens debatem sobre la inviabilitat d’aquest retorn. Què passa, potser els nòrdics són més camikazes per reobrir els seus centres educatius amb noves i estrictes normes de seguretat i higiene? O potser és que els alemanys són més creatius a l’hora d’aconseguir també reobrir les seves aules d’una manera esglaonada en funció dels sectors i professions que no poden realitzar-se mitjançant teletreball?
Sigui com sigui, el que veiem és que el nostre actual model, sense les escoles, es desploma com un castell de cartes. Sense les escoles no està completa la tribu i el que es posa en evidència de rebot són les escasses o nul·les polítiques de conciliació. Aquells països que més aposten per la infància mitjançant polítiques públiques casualment són els que tenen també millors resultats en matèria d’igualtat. És un win-win en tota regla.
Potser aquesta crisi sigui l’oportunitat per obrir aquests debats de debò, ser conscients de la importància de la conciliació per a l’educació i del fonamental paper que té l’escola. En el nou ordre social que ens espera potser també hàgim de tornar a pensar que esperem de el sistema educatiu, i potser resultarà ser que les mal anomenades “soft skills” les habilitats toves: aspectes com la capacitat de comunicació i de treball en equip, l’adaptabilitat al canvi, la curiositat, la iniciativa, la resiliència o l’aprenentatge constant resultin ser clau al final i més importants encara per seguir avançant en la vida.
Crec que no és casualitat, m’he ensopegat de morros amb aquesta mateixa reflexió dues vegades aquesta setmana, una d’elles no la esculpeixo sobre marbre perquè no sé, però si que la deixo en una imatge amb la cita de l’historiador israelià Yuval Noah Harari que fa en el seu últim llibre i que he copiat (espero que bé) per il·lustrar aquest post.
Bufen vents de canvi. Es troba la nostra tribu preparada?