No t’ho he dit mai, però t’estim.
Ja fa molts anys que ens coneixem. Jo diria que des de molt petit, des de que tenc memòria hem estat plegats i ens hem vist quasi cada dia. Però, en tot aquest temps estrany de confinament, t’he trobat tan a faltar que no t’ho he dit mai i per aquest motiu, vull enviar-te aquesta carta.
Crec és ben cert allò que es diu que el frec i la rutina fan que brolli l’amor, com ho fa l’aigua de la teva font, quan aquesta funciona.
Tu i jo ens entenem molt bé i ens complementem a la perfecció. No facis cas si sents algú dir que estam bojos i que això que tenim és un amor impossible o com a poc estrany.
Tu m’has vist riure i plorar i m’has vist créixer, i per tot això he arribat a la conclusió que el que jo sent cap a tu és en certa manera amor, i et diré perquè.
Amor és una paraula molt gran, però és que qualsevol parc és ple d’amor: jo mateix ja me vaig enamorar i donar la primera besada passejant per un parc. També en un parc vaig venir a plorar la pèrdua d’un familiar.
Tu ets ple d’amor. Amor dels pares cap els infants, dels avis cap els nets i viceversa, ets ple de rialles i bons moments. Dóna igual si ets ric o pobre o quin sigui el teu estat d’ànim, tu sempre hi ets.
Ets com una representació en miniatura de la nostra societat. Cada dia, quan la persona encarregada per l’Ajuntament obre les teves portes, fa amb aquest acte que quedi convocada la vertadera assemblea local, on tindran lloc els debats més importants que tractaran els problemes reals que ens afecten com a societat; com va la recerca de feina?, i l’escola?, com te trobes?, ja ens han tornat a pujar els impostos, que n’és de bruta la gent que no recull…
No vull ni imaginar-me tot el que saps i tot el que has vist passar davant els teus ulls. Trossets vitals de tantes i tantes persones que han passat per tu, quan no tota la vida. Record haver llegit notícies teves d’una mare que va tenir el seu fill en un parc, era com si aquell nadó tengués presa per sortir al món, i no volgués fer-ho entre quatre parets i, sí en canvi en un dels pocs espais verds que tenim a Ciutat, d’avegades ni tan sols 9 m2 per persona com recomana l’Organització Mundial de la Salut.
Me ve al cap un altre record, aquest més amarg. D’un home que morí al parc. Era un sense sostre com molts altres que no feia cap mal a ningú. Era molt conegut per tothom i el parc era la seva única propietat, doncs era la seva casa. Però un dia, en una d’aquelles nits gelades d’hivern no va suportar el fred i va morir allà mateix, arrupit al banc, envoltat de la barriada però tot sol.
Quan pas o m’assec en un banc, no puc deixar de donar-li voltes a coses com aquestes. M’agrada la teva companyia, passar el temps amb tu. De vegades el millor quan un no té res a fer, és estar sense fer res. Seure en un banc i observar com juguen els infants, com dos enamorats discuteixen o com aquella senyora devora un llibre aliena a tot el que l’envolta. Només tu pots donar aquesta pau i aquests moments tan senzills, pràcticament innocus que no sabem valorar.
M’encanta riure per dins veient com aquell home manté una conversa amb el seu ca, o veure gent que fa esport, alguns amb tot un conjunt de gadgets i maquinària connectada a sobre com si fossin a un hospital; que si pulsòmetre, mòbil, rellotge, auriculars. M’agradaria que els nostres metges receptessin passejades pels parcs. Jo demanaria per llei que tothom tengues una zona verda, un parc a pocs minuts de casa. Tothom hauria de tenir-te prop i passar una estoneta amb tu a diari. Si tots ho féssim, estic convençuts seríem un poc més feliços i guanyaríem en salut personal i social.
Qui ho diria, que m’acabaria enamorant de tu, d’un parc municipal. I qui ho diria, que entre les teves funcions, per aquelles que et dissenyaren sobre un paper amb la planificació de la Ciutat, no estava ni prop fer-si la de donar-me tants bons moments, felicitat i amor.
Per tot el que fas per jo i per la societat, vull deixar per escrit això: que t’estim, t’estimaré, et defensaré i et cuidaré fins que pugui o no hi sigui. I, esper que quan aquest dia arribi tu segueixis lluint igual d’esplèndid, complint amb la teva funció social i qui sap, si de la teva font tornarà a brollar l’amor.
M’ha sorprés el protagonista de la història (un parc) i m’ha duit a la reflexió.
Pot ésser perque els meu fills ya son grans i a mí, generalment, m’agrada més estarme a casa.
La reflexió m’ha fet concloure que el fet de contar amb espais verts que sa complementin amb parqs, ont els ciutadants disfrutin d’esbarjo, les plantes, les flors i els arbres, aporten oxigen al aire enrrerit de la ciutat i millorin el mediambient.
Moltes gràcies Maria per haver llegit la meva carta! I estic content de saber que el protagonista t’hagi agafat per sorpresa.
Com he deixat per escrit, pens sincerament que els parcs són una petita representació de la nostra societat i sense cap dubte els hem de connectar amb altres àrees verdes. Per això, els hem de reivindicar, cuidar i estimar. Una salutació