Aprofitant l’inici del nou curs escolar, torna la beneïda rutina, torna l’activitat al bloc de MiniPolítica i també al canal de YouTube.
I per iniciar aquesta nova etapa tan il·lusionant (no sé si més pels pares i mares que pels infants), he preparat una sèrie de vídeos sobre la mobilitat, que esper serveixin per motivar alguna reflexió sobre com són les entrades i sortides de les escoles, així com saber alguna cosa més sobre el grau d’autonomia dels infants i adolescents. Hi ha alguna cosa que es pugui fer? Ja siguin canvis en la nostra rutina o alguna nova mesura per part dels propis centres escolars o per part de l’Administració?
Per cert tots els astres s’han alineat, ja que és també la setmana europea de la mobilitat.
Fa uns dies vaig publicar un article sobre el dret al joc que me va aportar feedbacks molt molt interessants. Alguns, eren d’experts en la matèria que em reconeixien que efectivament aquest important dret estava sent atropellat, si més no oblidat. Sense cap dubte era senyal que havíem tocat algun nervi, així que continuem.
Què passa amb el dret al joc, del qual no es parla gairebé mai, ni figura en les agendes polítiques? Serà que el el món dels adults ja no es juga quasi mai i per tant no li donem importància. Si preguntem a un polític d’un govern local qualsevol, què ha fet el seu consistori per garantir aquest dret, ja els avanço jo, que la resposta no seria tan clara com si li demanàssim sobre altres drets com ara l’educació, la mobilitat o l’habitatge.
Què passa llavors amb el dret al joc? Com encaixa en les ciutats i en els espais públics aquest importantíssim dret per al desenvolupament dels més petits? Recordem que el joc no només els empeny a descobrir, manipular, observar i interpretar el món que ens envolta, sinó que també pot ser útil per transformar-lo i millorar-lo.
Fomenten els nostres ajuntaments el dret al joc?
Per intentar obtenir resposta un pot posar-se a comptar quants parcs té Palma, o el seu municipi acudint per exemple a dades obertes d’Open Street Maps. En el cas de la meva ciutat (Palma) comprovarem que estem al vagó de cua.
Potser, també sigui una bona idea anar al pressupost que dedica anualment el nostre ajuntament a parcs i jardins. En aquest cas en aquesta taula podem veure quant es destina per habitant a aquesta àrea en els municipis de més de 5.000 habitants de Balears. Dades de 2018.
Despesa en Parcs i Jardins. Font Ministerio de Economía y Hacienda 2018. El·laboració pròpia.
I si mirem el top 25 de municipis arreu de tota Espanya amb més de 100.000 habitants:
Despesa en Parcs i Jardins. Font Ministerio de Economía y Hacienda 2018. El·laboració pròpia
Ara bé, aturant-nos només en aquestes dades, estaríem errant el tir, ja que per entendre el dret a jugar de veritat, no podem limitar-ho només als parcs infantils.
Com bé va definir el pedagog i investigador que fa anys que és referent en aquests temes, l’italià Francesco Tonucci, el millor lloc per jugar a la ciutat, és la ciutat en el seu conjunt. I qui els protegirà? Novament, la ciutat és la resposta correcta.
Els nens i nenes necessiten jugar diàriament, i necessiten fer-ho amb altres nens en llocs fora de les cases. Per a això, la ciutat ha de ser més segura. No en va es diu que una ciutat més segura per als nens és una ciutat millor per a tots.
Arribats a aquest punt, cal preguntar fins i tot si és Palma una ciutat jugable. Els nens i nenes són els últims a qui es pensa en el moment de dissenyar els espais públics (que no siguin els parcs infantils). Passa com amb gairebé tota la política social per a la infància de la mediterrània, que es dissenya sense tenir en compte la veu dels seus destinataris. Gran error, ja que són ciutadans també i reclamen (sense veu) el seu lloc a la ciutat.
Per avançar, cal fer bàsicament dues coses: primer escoltar-los, donar-los protagonisme. La seva opinió compta també i per això a la meva ciutat, estem d’enhorabona, des de fa poc més d’un any Palma va ser declarada per UNICEF “Ciutat amiga de la infància” i aquest és un pas en la bona direcció per començar a articular la seva participació en l’esfera pública.
En segon lloc, un cop escoltats, tan sols queda fer efectiva la participació i això vol dir fer cas a les seves propostes.
Està demostrat que les seves propostes poden aportar solucions originals i alternatives a problemes col·lectius de la ciutat -que no han generat ells-. És més, algunes de les seves idees superen amb nota les propostes que fan els mateixos tècnics en les seves respectives àrees. Els nens fan propostes molt inclusives, interseccionals, això és per a tots els ciutadans, espais que promouen molt més intercanvi i connexió de la qual resulta de dissenyar un parc infantil tancat de 50m2 amb el mític gronxador i tobogan o una zona de gimnàstica apta només per a grans.
Anem amb retard. Hi ha llocs al món que ens porten molts anys d’avantatge. Les seves exitoses experiències haurien animar els polítics i administracions a fomentar la participació infantil.
Malgrat que qualsevol dia hauria de ser-ho, el passat dia 28 de maig es va celebrar el Dia Internacional del Joc i hi ha molts motius per prendre seriosament aquest assumpte i fer de Palma una ciutat més jugable. Per a això, cal estar disposats a creure i co-crear amb els nens, però molt especialment a jugar amb ells i la ciutat. Sabent que, el joc és molt poderós i que un cop es comença a jugar i es gaudeix pot resultar difícil aturar. Juguem?
Parlem d’una cosa molt seriosa: el joc. Jugar, per a aquells que no ho sàpiguen, és un dret reconegut dins de la Convenció dels drets dels infants de les Nacions Unides.
El joc és clau per a l’aprenentatge, desenvolupament i felicitat dels infants. És un dret i una necessitat. Els infants necessiten jugar cada dia, i ho han de fer amb altres infants en llocs fora de les cases. Per a això, les ciutats, els barris i els espais públics han de ser més segurs. Seguir llegint aquí l’article complet publicat al Diario de Mallorca
Ahir vaig participar com a guia dins el moviment Jane’s Walk Palma. Va ser una experiència molt enriquidora i divertida. Vaig preparar un recorregut per alguns parcs de la ciutat i com aquesta, intenta encaixar com pot el dret al joc que tenen reconegut els infants dins l’article 31 de la Convenció dels Infants de les Nacions Unides. Un passeig al més propi estil paripatètic per tal de intentar trobar la resposta a si més enllà de les zones tradicionals i tancades de parcs infantils és possible crear espais públics, permanents, destinats al joc i la convivència, a partir dels infants, però en realitat destinat al conjunt de la ciutadania?
Jugar no ha de ser enfora de casa i, a la segona part vaig voler parlar de l’autonomia dels infants i la seva mobilitat. Sense cap dubte incrementar la seva mobilitat és el repte futur. En aquest punt els vaig fer un Quizzi per treure al debat algunes xifres sobre l’autonomia i mobilitat dels infants a Espanya comparats amb Regne Unit o Alemanya. Menys d’un 40% dels assistents va encertar. Si ho vols intentar ho pots fer aquí
Vàrem acabar “a lo grande” al parc dels parcs, tal vegada el més costós de la història de l’urbanisme infantil: el Parc de la Riera amb el mega-castell De Santos. 1,6 M€ per comprovar com els infants no necessiten tant per poder fomentar la seva creativitat, imaginació, socialitzar-se amb altres infants… Això és, jugar.
La passejada va acabar amb un repàs de coses que es poden millorar si incorporem la perspectiva dels infants i si co-cream amb ells. Exemples a d’altres indrets ens han de servir per confirmar que les propostes dels infants s’haurien de tenir en compte doncs són molt inclusives, sensibles, respectuoses i, proposen molta diversió al mateix temps que intercanvi i connexió.
La politologia com qualsevol ciència social necessita de la creativitat per analitzar i entendre amb més claredat tot el que succeeix en el nostre entorn i, avançar encara que sigui uns mil·límetres en tot el molt que ens queda encara per aprendre. Hi ha reptes enormes per davant, el canvi climàtic, l’envelliment poblacional, la sostenibilitat dels serveis públics, la globalització, les noves formes de participació ciutadana … I sense cap dubte, la politologia i les Ciències Socials juguen aquí un paper fonamental.
I la veu dels nens que pinta en tot això? Molt. Potser m’equivoqui però qui sinó els infants poden aportar més creativitat a tot el que ens envolta i a tot el que afecti al món en què vivim, que també és el seu (no ho hem d’oblidar).
Dins de la investigació social de MiniPolítica a través de la MiniEncuesta estic demanant als adolescents de Balears, la seva visió sobre la política i espero poder completar la mostra per començar a processar els resultats molt aviat.
Mentrestant avui m’he topat amb aquest posdcast, és d’un programa de ràdio en el qual demanven a nins com triarien ells al millor o la millor presidenta del Govern. Escoltar-ho m’ha alegrat el dia i crec s’haurien d’estudiar seriosament algunes d’aquestes originals (i no tan originals doncs sense saber-ho aquests infants han proposat l‘elecció mitjançant el sorteig que era un mètode usat en en les primeres democràcies de la història farà uns 2.000 anys a les ciutats gregues.
Podríem discutir sobre cadascuna d’elles. Sigui com sigui, val la pena escoltar les propostes que fan els infants com a mètode per elegir una figura tan important en la qual tots ens volem sentir representats.
Avui faig una pausa i no parlaré de com avança la investigació de MiniPolítica que ho fa a bon ritme, ja que nous centres educatius s’han sumat aquesta setmana i estan participant en la MiniEncuesta.
Avui encara amb l’emoció i alegria del #8M faig un vídeo per parlar de coses serioses com la igualtat . Un vídeo amb algunes reflexions que vull fer en veu alta: creieu que Barbie i Frozen són un model a seguir pels nostres fills?, creieu contribueixen a progressar i avançar cap a una societat més igualitària?
A tot podem trobar coses positives.
Una societat més igualitària és possible i mitjançant el joc també ho hauria de ser. D’això intenta anar aquest vídeo.
No estem en la societat líquida de Bahuman, almanco des de la perspectiva de l’infància i l’adolescència. A la vista dels primers resultats que estic obtenint dins el projecte de MiniPolítica, podem dir que potser hem ens hem passat una mica i sobreprotegit als infants fins al punt de convertir-los en subjectes passius. I així fins arribar a la societat del cautxú en què si els infants cauen a terra reboten per no fer-se mal.
«Les metes i ideals que ens mouen es generen a partir de la imaginació. Però no estan fets de substàncies imaginàries. Es formen amb la dura substància del món de l’experiència física i social » (John Dewey, Una fe comuna).
La MiniEnquesta ja ha començat a rodar per diferents centres de les Illes Balears. De les 4 illes per tal d’obtenir una mostra sòlida i prou representativa.
Com a la vida, cada projecte en alguna de les seves fases troba també les seves resistències. I com és lògic aqest projecte no serà l’excepció. En la fase actual de recollida de informació, alguns centres llegeixen això: enquesta de política? I què dius pels infants i adolescents? I és clar, et tanquen la porta de cop als nassos. I en part és lògic, és tan gran la connotació negativa que té avui la política que es fa difícil acceptar fins i tot un estudi que persegueix precissament remar en la direcció contrària i cercar respostes al perquè d’aquesta situació.
Davant qualsevol obstacle: creativitat, positivisme i força de voluntat per superar-ho. El projecte segueix el seu camí, un 25% de la mostra ja està assolida i toca seguir. Si ets un centre de secundària de les Illes Balears i vols participar en el projecte ja ho saps: hola@minipolitica.eu
Política Menuda és un projecte de investigació-acció. Per aprofondir en la concepció que els infants i adolescents tenen de la Democràcia, la
ciutadania i l’ús de la política per transformar els espais públics, els seus barris o les seves ciutats en millors espais.
Sobre tot això, necessitem obtenir dades empíriques. Tenim dos grups d’edat i dues metodologies:
•A primària conversar, grups qualitatius.
•A secundària l’eina més ràpida una MiniEnquesta. És el punt en que ens trobem ara.
Es tracta d’una petita enquesta per mesurar la percepció que tenen els infants de la política, analitzar quina és la seva concepció com a ciutadans, el seu dret a opinar i grau de participació en assumptes que els afecten.
És molt breu (15 minuts) i es pot completar de manera telemàtica. Els resultats esperem siguin interessants, d’acord amb els valors del projecte de MiniPolítica seran oberts i esperem siguin de profit especialment pels centres doncs la seva contribució per fer dels infants futurs ciutadans és inqüestionable.
Hem dissenyat una mostra ideal per cobrir la població d’estudiants de secundària de les Illes Balears amb un nivell de confiança del 95% i marge d’error del 5%
Centres públics i privats de totes les illes repartits proporcionalment en base
a la població.
Principis sobre els quals es farà aquest projecte per cerntrar-ho sobre els protagonistes:
Conèixer, conversar, observar i co-crear.
Comprendre l’ecosistema existent. Les estructures de particulars de cada zona.
Disseny escalable. Pensar més enllà del pilot. Que tot el projecte pugui ser emprat a d’altres centres, zones o regions.
Fer possible la sostenibilitat. És possible fer investigació-acció amb disseny de programes sostenibles per assegurar i anclar resultats a llarg termini.
Emprar i obtenir resultats de qualitat per avançar.
Reutilitzar i millorar. Avaluar recursos disponibles.
Protecció i seguretat durant tot el projecte i després també imprescindible.
Col·laboració, compartir perspectives i recursos entre d’altres projectes similars, organitzacions i sectors.
Disseny des de baix, per fer vertaders polítiques amb perspectiva del infant.
Obertura dels resultats i dades per a qui les vulgui utilitzar.
Els resultats de l’estudi poden ser de profit pels responsables de les polítiques cap a la infància,
També esperem siguin de profit pels centres escolars i teixit associatiu de pares i mares.
