Bloc

Una famosa dita xinesa diu: si vols canviar el món, dona abans un passeig al voltant de ca teva. Aquesta era un poc la idea que me rondava el cap mentre dissenyava l’experiment que veurem avui aquí. Tenim una realitat tan propera que trepitgem a diari de manera tan rutinària i automàtica que dificulta en moltes ocasions apreciar detalls amb profunditat.

El lloc escollit per executar-ho fou el Col·legi Públic el Vivero, el qual està realitzant una tasca molt interessant al meu parer en aquest sentit, de reflexió amb els alumnes sobre la seva realitat més propera, això és el barri que envolta l’escola. El centre va accedir a fer una activitat.

En aquesta escola havíen treballat el nom dels seus carrers i els aprofitaren per realitzar diverses activitats, coma ara, aprendre qui eren i perquè eren allà. I mentre feien això, no perderen oportunitat per posar-se les ulleres de la igualtat i analitzar amb una perspectiva de gènere els carrers. I així, és com sen adonaren que cap carrer tenia nom de dona.

Vet ací que tots els carrers són músics coneguts, però entre ells no figura cap dona. I mira per on, casualitats de la vida, que en aquesta mateixa barriada tan musical envoltada de tants mestres, visqué una gran compositora desconeguda per pràcticament tothom, fins i tot per a molts veïns de la barriada. Estem parlant de na Rosa Mestre, que gràcies a la gran tasca de recerca de Joan Ciria i diverses activitats realitzades per l’Associació Es Molí hem pogut conèixer un poquet millor, la seva vida i obra que va tenir molta transcendència.

Esmentar també que l’escola com a part d’aquesta activitat va demanar formalment a l’Ajuntament que el nom d’aquesta gran compositora sigui col·locat en un lloc que ben merescut té entre els gran mestres que donen nom als carrers del Vivero.

Després d’aquesta introducció ve l’activitat que els vaig proposar al centre educatiu i que us pas a descriure.

Es tractava bàsicament de dos reptes: primer dibuixar el barri i després la segona tasca mirar de posar música als carrers, per tal de cercar una banda sonora pel barri.

Dins els principis rectors de MiniPolítica es troba el de la investigació-acció. Experimentar part de la vida humana, és tal vegada la part més fonamental de la ciència i sense cap dubte és una part imprescindible en l’educació dels infants. L’escola no va mostrar cap emperò i es va decidir a fer aquest repte.

En aquesta primera entrada analitzarem els dibuixos dels infants i deixarem la part musical per una segona volta.

El dibuix és una forma natural, potser la més fonamental de l’expressió humana, i pot utilitzar-se per explorar conceptes i experiències. De fet, s’ha demostrat que, mitjançant el dibuix, els infants poden comprendre i expressar conceptes difícils i emocions que no poden expressar amb paraules.

Han participat en l’experiment alumnes de 2on, 3r, 4t, 5è i 6è.

Són molts dibuixos, tots i cadascun d’ells molt interessants. Lògicament la tècnica i la qualitat dels detalls és més acurada en els de 6è, però no es tracta d’això de mirar la traça (a part, no tenc coneixements per opinar sobre la qualitat tècnica d’un dibuix) el que volia mirar era el marc i el fons del que m’arriba de cada dibuix.

Per començar, hi va haver una cosa que me va cridar molt l’atenció:

I és que els més petits utilitzaren molt més color per dibuixar el barri, a mesura que canviava de curs cap un de superior, molts més detalls però menys colorits.

Aquí teniu una selecció:

Realment la barriada no és molt acolorida. Això ho sabíem ja, no estem a l’Havana ni a l’illa de Burano… El nostre pantone predominant és molt clàssic, per dir-ho d’alguna manera políticament correcte i no dir avorrit. Però si parlem de dibuix i colors, consider és molt fàcil veure a quasi qualsevol carrer, diferents taques que sobresurten com ara els verds característics de les persianes mallorquines o el vermell fosc de les teules de tantes plantes baixes que es troben en aquesta barriada. Aquest fet m’ha sorprès.

Després hi ha un color que m’ha costat molt trobar, és el mateix de les persianes, absent en la resta de les seves múltiples tonalitats. Això també m’ha impactat, la manca de vegetació i de color verd en els dibuixos. Si que és cert que al Vivero hi ha arbres, però es veu no són tot lo verds que un imagina per a que siguin tenguts en compte en la mirada dels infants. M’ha costat molt trobar un dibuix d’un carrer on s’hagin dibuixat arbres i, a continuació us el posaré perquè diu moltes altres coses.

Qui predomina aquí, qui es troba al centre? Ho veieu no? És el rei de la ciutat: el cotxe!

És el que veuen en entrar i sortir cada dia els infants quan van a l’escola. Un guàrdia dirigeix com pot l’hora punta on els cotxes es col·loquen damunt les voravies o pràcticament entren dins l’escola per deixar els infants “sanos i salvos”. A jo personalment crec que sense el guàrdia hi hauria algun infant que no arribaria tan “a salvo”.

No és només en aquesta escola, sinó a la gran majoria per no dir totes. Les entrades i sortides són moments molt concentrats, intensos, amb un considerable estrès que lògicament pateixen també els infants. Una altra entrada a l’escola és possible! I aquest tema ben bé mereixeria una entrada epecífica a MiniPolítica, que tal vegada un dia dedicaré.

Sigui com sigui el que pinten els infants és la percepció del seu entorn, això és la realitat. I per tant és una pena que a l’escola no disposin de més zones verdes al voltant, ja que de bon segur haurien llevat protagonisme a negre de l’asfalt.

Sobre la circulació, una cosa positiva que s’ha introduït fa poc més d’un any és la zona 30 ara ja a tota la ciutat, però algun gran observador ho ha recollit també en el seu dibuix.

La perspectiva, la mirada del infant és poderosa, no és per començar de la mateixa alçada que la nostra i si us fitxeu en les proporcions no només del cotxe sinó també de les reixes que envolten la seva escola és brutal. Hi ha una certa tendència de sobreprotecció on ens passàrem 3 pobles i es construïren espais dedicats als infants com ara també els parcs infantils pràcticament tancats com si d’un recinte penitenciari es tractés.

Jo ara faig memòria i també record el pati de la meva escola amb unes reixes altíssimes, això ens deia que era impossible escapar i l’únic consol era que al manco la pilota tampoc ho podria fer.

Hi ha mil alternatives de coses que es poden fer i costen poc relativament. En canvi els retons són molt positius i poden millorar molt els espais públics dedicats a infants. Un exemple és decorar les parets del pati i fins i tot el voltant de les escoles, tallar carrers puntualment per fer una entrada més relaxada i fer que aquest fet més agradable i divertit per voler anar-hi amb més ganes cada dia. Felicitar en aquest sentit al Col·legi públic Es Vivero que fa molt poquet va pintar tota la façana exterior amb un mural ben colorit. Aquest és el camí.

Podríem seguir analitzant i observant detalls dels dibuixos. Cada paper que tenc a les mans és tot una enquesta sociològica amb l’opinió indirecta dels infants de com perceben els carrers, l’escola i la Ciutat. Com ens indica la Carta de Drets dels Menors hauríem de demanar més la seva opinió. Qué de lliçons podem extreure si ho fèssim més!

Per la meva part, de la curiositat social, aquest experiment de dibuixar el carrer ha sigut positiva. Crec que la millor manera de fer uns espais públics millors, una ciutat millor, és dissenyant-la de tal manera que la poguem gaudir tots i totes i no quedi ningú fora.

-Com ho ha pogut fer això aquest infant? Va demanar un adult que passava per allà.

Era realment impossible que ho fes. Ningú ho havia mai aconseguit.

I mentre aquell adult es gratava el cap i el movia de banda a banda com un diapasó sense trobar cap explicació lògica, la resposta al misteri va arribar. Una persona que era allà aprop li va dir.

-Jo ho he vist tot, estava assegut allà tota l’estona i ho he vist perfectament.

-Ah sí? Per favor me digui com ha succeït, no puc esperar més a saber-ho.

-Idò, molt fàcil, aquell infant ho ha fet possible perquè no hi havia ningú al seu costat que li digués que allò que estava intentant era impossible. I per això ho ha fet.

I així amb aquesta petita història que a jo m’encanta, és com direm adeu al 2020. Pensant en rompre les estadísitiques per encarar un 2021 sense pensaments ni llenguatges limitants i amb una gran dosi de pensament crític. Si un mira a internet el món dels blocs comprova amb poc optimisme que els nous projectes no solen durar més d’un any de vida i són només un petit nombre els que superen el primer any d’existència amb certa dignitat i contingut. Cosa semblant ens passa a molts altres àmbits personals i professionals. Record a les universitats per les quals he tingut la sort de passar com de plenes eren les aules dels primers cursos. Carregades d’afluència d’alumnes i d’il·lusió al primer any i tot just acabat al segon any en seguirien només al 50% o menys.

El projecte de MiniPolítica va néixer al 2019, ha superat ja la barrera del segon any i ha romput per tant la barrera de les estadístiques. També és cert que no tots els objectius que m’havia fitxat per aquest any, ha sigut possible assolir-los. Aquest atípic 2020 amb la pandèmia sanitària sí ha donat per reflectir sobre el paper de l’educació i el que esperem d’ella i quines competències haurien d’assolir els infants (aquí). Alguna cosa moltes coses han de canviar si volem enfrontar el 2021 no per tornar a la vella normalitat sinó per construir-ne una de nova. I per això no ens valen les velles i actuals habilitats.

En aquest sentit, al 2016, un informe del Fòrum Econòmic Mundial (WEF) va predir que la resolució de problemes complexos, el pensament crític i la creativitat serien les 3 habilitats principals per al 2020.

Hem arribat a les portes del 2021 i el món s’enfronta a un problema complex que requereix pensament crític i creativitat per adaptar-se. Les organitzacions dels sectors públic i privat han de centrar-se en donar suport a la creativitat i la innovació dels empresaris, les pimes i les grans corporacions per aprofitar a l’màxim el nostre impuls cap a un món millor. I aquí l’escola, l’administració educativa té un paper clau a jugar.

A 2020 també he dedicat un poc de temps a parlar de la nova màquina moderna inventada fa només 530 anys (aquí).

Lògicament el confinament ens ha passat factura física, psíquica i social de les quals desconeixem encara la magnitud i profunditat de les ferides. Comparant-nos amb els països del nostre entorn, Espanya amb els infants ha sigut extremadament dura amb les mesures presses pels poders públics. És clar que estàvem (i seguim) davant una malaltia nova sense precedents i totes les mesures que es prenien foren amb la millor de les intencions de protegir la salut col·lectiva i al mateix temps cuidar del sistema sanitari per a que ens pugui cuidar. Però amb dades objectives els infants ho van patir molt i aquí toca parlar de les desigualtats i podríem entrar algun dia en una profunda anàlisi de classe. Com a nota per llevar un poc de ferro i no sé si per riure o plorar, dir que un cop vàren reobrir els parcs infantils els hi vaig dedicar fins i tot una carta d’amor.

Però el 2020 també ha deixat coses bones a MiniPolítica, per exemple un reconeixment del qual me sent mot orgullós. L’Ajuntament de Palma va premiar l’Associació de la qual form part amb el guardó Rosa Bueno 2020 a la pariticipació infantil per un projecte que vaig dissenyar.

• 

I parlant de la meva administració més propera, enguany davant la situació sanitària que ha fet inviable la colcada dels Reis Macs, l’Ajuntament de Palma per primera vegada ha dirigit una carta als infants, molt original i que als meus fills els va encantar. Acabem així l’any amb aquest petit gest que tal vegada pot significar un punt i seguit en la manera en que les administracions es comuniquen amb els ciutadans més petits i a partir d’ara se’ls tengui més presents.

Aquest és el meu desig, el desig de MiniPolítica pel 2021 és que els infants estiguin més presents en la política. Estic conveçut a la política li aniria molt millor i molt bé que sel’s escoltés més. Quan m’he referit a que per construir la nova normalitat és imprescindible la creativitat i el canvi de perspectives, aquí, els infants ens poden donar lliçons als adults.

El món, la ciutat, els espais que imaginen els infants són molt millors per a tothom, no exclouen a ningú. La societat i el món que imagin alguns adults malauradament no són aixi.

Feliç i divertit 2021!

No t’ho he dit mai, però t’estim.

Ja fa molts anys que ens coneixem. Jo diria que des de molt petit, des de que tenc memòria hem estat plegats i ens hem vist quasi cada dia. Però, en tot aquest temps estrany de confinament, t’he trobat tan a faltar que no t’ho he dit  mai i per aquest motiu, vull enviar-te aquesta carta.

Crec és ben cert allò que es diu que el frec i la rutina fan que brolli l’amor, com ho fa l’aigua de la teva font, quan aquesta funciona.

Tu i jo ens entenem molt bé i ens complementem a la perfecció. No facis cas si sents algú dir que estam bojos i que això que tenim és un amor impossible o com a poc estrany.

Tu m’has vist riure i plorar i m’has vist créixer, i per tot això he arribat a la conclusió que el que jo sent cap a tu és en certa manera amor, i et diré perquè.

Amor és una paraula molt gran, però és que qualsevol parc és ple d’amor: jo mateix ja me vaig enamorar i donar la primera besada passejant per un parc. També en un parc vaig venir a plorar la pèrdua d’un familiar.

Tu ets ple d’amor. Amor dels pares cap els infants, dels avis cap els nets i viceversa, ets ple de rialles i bons moments. Dóna igual si ets ric o pobre o quin sigui el teu estat d’ànim, tu sempre hi ets.

Ets com una representació en miniatura de la nostra societat. Cada dia, quan la persona encarregada per l’Ajuntament obre les teves portes, fa amb aquest acte que quedi convocada la vertadera assemblea local, on tindran lloc els debats més importants que tractaran els problemes reals que ens afecten com a societat; com va la recerca de feina?, i l’escola?, com te trobes?, ja ens han tornat a pujar els impostos, que n’és de bruta la gent que no recull…

No vull ni imaginar-me tot el que saps i tot el que has vist passar davant els teus ulls. Trossets vitals de tantes i tantes persones que han passat per tu, quan no tota la vida. Record haver llegit notícies teves d’una mare que va tenir el seu fill en un parc, era com si aquell nadó tengués presa per sortir al món, i no volgués fer-ho entre quatre parets i, sí en canvi en un dels pocs espais verds que tenim a Ciutat, d’avegades ni tan sols 9 m2 per persona com recomana l’Organització Mundial de la Salut.

Me ve al cap un altre record, aquest més amarg. D’un home que morí al parc. Era un sense sostre com molts altres que no feia cap mal a ningú. Era molt conegut per tothom i el parc era la seva única propietat, doncs era la seva casa. Però un dia, en una d’aquelles nits gelades d’hivern no va suportar el fred i va morir allà mateix, arrupit al banc, envoltat de la barriada però tot sol.

Quan pas o m’assec en un banc, no puc deixar de donar-li voltes a coses com aquestes. M’agrada la teva companyia, passar el temps amb tu. De vegades el millor quan un no té res a fer, és estar sense fer res. Seure en un banc i observar com juguen els infants, com dos enamorats discuteixen o com aquella senyora devora un llibre aliena a tot el que l’envolta. Només tu pots donar aquesta pau i aquests moments tan senzills, pràcticament innocus que no sabem valorar.

M’encanta riure per dins veient com aquell home manté una conversa amb el seu ca, o veure gent que fa esport, alguns amb tot un conjunt de gadgets i maquinària connectada a sobre com si fossin a un hospital; que si pulsòmetre, mòbil, rellotge, auriculars. M’agradaria que els nostres metges receptessin passejades pels parcs. Jo demanaria per llei que tothom tengues una zona verda, un parc a pocs minuts de casa. Tothom hauria de tenir-te prop i passar una estoneta amb tu a diari. Si tots ho féssim, estic convençuts seríem un poc més feliços i guanyaríem en salut personal i social.

Qui ho diria, que m’acabaria enamorant de tu, d’un parc municipal. I qui ho diria, que entre les teves funcions, per aquelles que et dissenyaren sobre un paper amb la planificació de la Ciutat, no estava ni prop fer-si la de donar-me tants bons moments, felicitat i amor.

Per tot el que fas per jo i per la societat, vull deixar per escrit això: que t’estim, t’estimaré, et defensaré i et cuidaré fins que pugui o no hi sigui. I, esper que quan aquest dia arribi tu segueixis lluint igual d’esplèndid, complint amb la teva funció social i qui sap, si de la teva font tornarà a brollar l’amor.

Si la política cotitzés en borsa i jo fos un trader d’aquests que domina el begoci, em presentaria a unes eleccions el dia de demà amb una única proposta, una molt clara i directa: invertir tots els diners del meu Ajuntament, de la meva Comunitat o de el meu país en un únic valor. Un amb escàs risc de pèrdua i si en canvi amb elevadíssimes probabilitats de maximitzar beneficis i retorns. Ho invertiria tot en educació.

Guanyaríem molt i en molts aspectes, com en frenar desigualtats, reduir pobresa, guanyaríem en creixement econòmic, en ètica, en inclusivitat, en convivència, en generar noves oportunitats … En un caramull de aspectes.

I en aquests temps estranys de co-vida al tancar-se les escoles m’ha vingut al cap un refrany africà que diu això que per educar un infant fa falta tota la tribu. Aquest seria el model ideal però la veritat és que ho veig molt molt allunyat en la nostra societat real.

Alguna cosa falla si el pes de l’educació continua recaient en gran mesura sobre les escoles i aquestes en tancar amb el confinament, han posat de manifest altres disfuncions importants en l’àmbit social i laboral. Parlem de problemes estructurals i endèmics dels que no estan en l’agenda política ni dels que s’ha parlat molt durant aquesta crisi, la conciliació. Un tema clau, l’espina dorsal per fer viable la missió encomanada a la tribu, és a dir, a nosaltres mateixos de portar de la millor manera possible l’enorme responsabilitat dels pares per educar els nostres fills.

Exigeixo molt a el sistema educatiu. De fet crec que l’educació ho és tot, i en els orígens d’aquest projecte de MiniPolítica meu pedagog de capçalera va ser Dewey, al·lucinava amb qualsevol fragment que d’ell llegia. Avui em reafirmo en els seus postulats i crec sincerament que en un col·legi no entren infants i surten metges, bombers, lampistes o el que sigui. Entren persones, entren infants i surten ciutadans. I és aquí on crec que a l’escola hem de atorgar-li una part molt important de la tasca compartida d’educar però no demanar-li i esperar que corregeixi mancances socials i laborals que urgeixen de canvis i reinvenció tan importants com s’esperen ara mateix de el sistema educatiu per fer possible continuar amb la seva normalitat un cop arribada la nova normalitat. Em sona tot això allò de canviar tot perquè res no canviï.

Mentre a França, Alemanya, Noruega, Suècia o Dinamarca els infants ja han pogut tornar a les seves classes, a Espanya com a Itàlia ens debatem sobre la inviabilitat d’aquest retorn. Què passa, potser els nòrdics són més camikazes per reobrir els seus centres educatius amb noves i estrictes normes de seguretat i higiene? O potser és que els alemanys són més creatius a l’hora d’aconseguir també reobrir les seves aules d’una manera esglaonada en funció dels sectors i professions que no poden realitzar-se mitjançant teletreball?

Sigui com sigui, el que veiem és que el nostre actual model, sense les escoles, es desploma com un castell de cartes. Sense les escoles no està completa la tribu i el que es posa en evidència de rebot són les escasses o nul·les polítiques de conciliació. Aquells països que més aposten per la infància mitjançant polítiques públiques casualment són els que tenen també millors resultats en matèria d’igualtat. És un win-win en tota regla.

Potser aquesta crisi sigui l’oportunitat per obrir aquests debats de debò, ser conscients de la importància de la conciliació per a l’educació i del fonamental paper que té l’escola. En el nou ordre social que ens espera potser també hàgim de tornar a pensar que esperem de el sistema educatiu, i potser resultarà ser que les mal anomenades “soft skills” les habilitats toves: aspectes com la capacitat de comunicació i de treball en equip, l’adaptabilitat al canvi, la curiositat, la iniciativa, la resiliència o l’aprenentatge constant resultin ser clau al final i més importants encara per seguir avançant en la vida.

Crec que no és casualitat, m’he ensopegat de morros amb aquesta mateixa reflexió dues vegades aquesta setmana, una d’elles no la esculpeixo sobre marbre perquè no sé, però si que la deixo en una imatge amb la cita de l’historiador israelià Yuval Noah Harari que fa en el seu últim llibre i que he copiat (espero que bé) per il·lustrar aquest post.

Bufen vents de canvi. Es troba la nostra tribu preparada?

Amb aquest esperit, de cercar ampliar els nostres marges conceptuals i voler canalitzar d’alguna manera la inesgotable creativitat que tenen els infants i les continues ganes de jugar, va néixer al 2019 MiniPolítica.

Per què no connectar aquests elements que a priori res tenen a veurea mb amb la Política. Joc, creativitat, infància i adolescència ambla vida social i política de personestes que comparteixen amb nosaltres els mateixos espais i conflictes? I així nasqué aquest projecte.

I ara amb un poc de perspectiva veig que el 2019 ha donat per tractar alguns temes com la concepció ciutadana, la ubicació dins la polis i reflexió sobre el serveis públics. El joc, també ha estat present, aquí, aquí i aquí.

Parlàrem de la creativitat dels infants per transformar la societat que és un dels eixos vertebradors del projecte.

També al 2019 vaig fer una ruta Jame’s Walk per parlar de la Ciutat a ulls dels infants.
L’altre pilar és el joc, i algunes pinzellades vàrem fer sobre aquest dret tan important. I ja de pas una comparativa de pressuposts destinats al joc a les ciutats i pobles de les Illes Balears i a nivell nacional.

La recta final de l’any va ser dedicada especialment al que és al meu parer un dels grans temes per debatre social i políticament. És la mobilitat i autonomia dels infants i adolescents. Amb evidències recollides tenim grans diferències entre païssos del nostre entorn. Post 1 i el Joc de la mobilitat.

L’any 2020 vull que sigui l’any on es comencin a veure resultatsde la MiniEnquesta. Actualment més de 200 infants de les 4 illes l’han ja contestada i tot és qüestió de treure temps per poder explotar tota aquesta valuosa info.

Per acabar i enganxar amb la historieta del començament d’aquest post, recordar que tot està per fer, que tot és possible, tot i que en el món dels adults continuem pensant més en termes de limitacions que de possibilitats.

Recorda sempre això, que qualsevol idea, per absurda que sigui en la seva gestació, té una estranya semblança amb la utopia. Així que moltes coses que són avui possibles, en els seus orígens no ho eren tant.

Feliç i divertit 2020

Aquesta és la segona entrada sobre el que consider és un dels temes més importants que toca moltes vessants i que sen se cap dubte s’ha d’abordar des de la Política. Parlem de la mobilitat en la infància i adolescència així com la seva autononia.

En el primer vídeo dedicat aquest assumpte, parlàrem de quin és el grau d’autonomia dels nostres infants i adolescents, com es mouen i com ens movem amb ells.

Ara toca donar alguna xifra. I aquí, males notícies. Novament topem amb grans diferències. I és que els infants, als diferents indrets (alguns molt propers) no disposen del mateix grau d’autonomia. Hem de seguir parlant i molt sobre aquest tema però, abans, vols conéixer alguna dada al respecte que tal vegada et pareixerà coriosa? Idò et propòs el “joc de la mobilitat“, has de mirar el vídeo que tens a continuació i si vols entrar al debat deixa la teva opinió als comentaris.